Eunice Romero: “El racisme és un problema que hipoteca la Catalunya del futur, perquè som i serem aquí”

La Conselleria d’Igualtat i Feminismes està duent a terme un procés participatiu per a la construcció conjunta amb la ciutadania de la futura llei contra el racisme en totes les seves formes i expressions. Eunice Romero és la directora general de Migracions, Refugi i Antiracisme; i treballa de molt a prop aquest procés participant en les diferents assemblees organitzades per escoltar el testimoni de la ciutadania i les entitats que viuen d’una manera o altra el racisme. Més de quatre-centes persones han participat en la consulta pública a través de deu sessions presencials i de forma telemàtica amb la bústia habilitada al portal Participa Gencat.

Com s’està desenvolupant el procés participatiu per a la creació de la llei catalana contra el racisme?

És un procés participatiu peculiar perquè no hem convocat tothom alhora. Hem fet una primera ronda adreçada, d’una banda, a professionals de l’administració pública que estan en relació amb la població migrada i racialitzada; i, de l’altra, amb activistes, persones afectades directament pel racisme i entitats del Tercer Sector que tenen sensibilitat amb el tema.

Hem tingut molta cura del procés perquè és una qüestió complexa i difícil que emocionalment té un impacte rellevant. A més, és incòmode parlar de racisme perquè hi ha hagut un exercici a nivell internacional de silenci. Per tant, començar a treure-ho ara és una decisió política i creiem que era important nodrir-nos d’aquestes eines específiques per poder tenir la conversa sense que generés una situació conflictiva o que fos un espai poc segur per les persones afectades directament pel racisme.

I d’on parteix aquest procés, perquè el racisme es pot abordar de moltes maneres?

No partim d’una pregunta oberta ni preguntem si existeix el racisme a Catalunya o no, sinó que partim de la constatació que existeix el racisme, per no encallar-nos en fer pedagogia a qui no n’és conscient. Volem entrar directament en com podem fer servir l’avantprojecte de llei per, específicament en cada àmbit dels que es van recollint, poder fer alguna transformació rellevant.

Si s’ha parlat directament amb les persones afectades pel racisme, les emocions hauran tingut un pes important.

Hem fet un procés acompanyat per la Universitat de Girona i alhora s’ha fet servir una metodologia de treball que permet anar recollint aquest procés emocional, que llegim des d’una perspectiva política. Volem saber quins són els impactes que rebem les persones racialitzades en determinats entorns i com això té un lloc o no en l’espai que representem.

També hem procurat mantenir equilibris de qui pugui parlar més o menys, per poder escoltar les veus des d’una perspectiva interseccional. Estem doblement orgulloses per haver pogut dur a terme un procés que ha cridat a participar més de quatre-centes persones i que han notat aquest respecte per la seva veu. Fins i tot en algun moment donat han expressat que l’experiència ha estat reparadora.

Què ha suposat treballar d’aquesta manera tan pròxima a la població i les entitats?

El fet de parlar amb persones prou conscients de la situació ha generat també resultats molt interessants, com ara la formació de grups de resistència antiracista en diverses poblacions.

Ha sigut fàcil comptar amb la participació de les persones migrades i racialitzades?

Les persones a les quals se’ns racialitza hi ha un moment que tenim menys autoritzada la veu i estem exposades a entorns en els quals habitualment callem i, de fet, ho hem naturalitzat. Per això, ens semblava important fer les trobades per separat perquè tinguessin aquesta llibertat d’expressar i sentissin l’autorització explícita que en aquell lloc estàvem parlant de racisme.

Eunice Romero: “Vam creure que era molt ric haver arribat a persones que pateixen racisme i que no havien trobat les paraules per descriure’l”.

Ha aparegut gent que potser no tenia una militància tan exercida, però vam creure que era molt ric haver arribat a persones que pateixen racisme i que no havien trobat les paraules per descriure’l. Malgrat que molta gent té una voluntat antiracista, a vegades es produeix la negació del racisme, creure que és una qüestió secundària o menystenir la rellevància; i això té un impacte de violència sobre les persones que el viuen. Per nosaltres era important poder resguardar la seva expressió i no exposar-les a situacions d’aquest tipus.

Com continua el procés?

​Aquesta primera part no implica que s’exclogui tota la resta del teixit associatiu, de fet, volem continuar comptant-hi i està obert el procés participatiu. A banda de les sessions territorials també hi ha un espai al web perquè hi pugui haver participació.

Ara farem unes rondes de retorn en les quals tindrà lloc la trobada per dir a la societat que tenim aquest problema. Aquest procés, a més de servir per confegir l’avantprojecte de llei contra el racisme, ens està servint per detectar quines prioritats podem marcar en el pla habitual de treball. Creiem que ha estat un exercici que ens ha servit per fer una diagnosi qualitativa, tot i que encara calen dades a nivell macro per poder fer una comparativa.

Quins aspectes us han sorprès en el camí fins ara?

No és que ens sorprengués, però va ser trist constatar la manca de consciència d’aquest fenomen i que hem naturalitzat. Tota la legislació està construïda amb aquesta idea de qui és una presència legítima que mereix tots els drets reconeguts i qui no. El fet que estigui a les lleis ens recorda que existeix el racisme institucional i que, com més institucionalitzat està, més difícil és que la gent el reconegui com un problema. Això també és un aspecte que hem detectat que existeix.

Quan es donen situacions que podrien ser escandaloses per algú, encara no existeixen els mecanismes de reparació ni protocols de protecció. Encara s’ha d’anar elaborant com és la reacció i qui l’ha de fer en cada context… Un altre exemple és el cas de les dones que fan servir el hijab, que és una gran barrera especialment rellevant en l’àmbit laboral.

Aquest és un tema del qual es parla molt, però sabem realment com afecta?

Fa que hi hagi persones que estiguin decidint trajectòries de vida diferents que impliquen la immigració. És molt dur sentir que aquest no és un lloc segur o que la teva vida no es pot viure on has nascut o on has decidit tu o els teus pares residir.

Això és una pèrdua, fins i tot de manera egoista, com a societat perquè estem perdent tot el coneixement que tenen aquestes persones. Sembla que per poder participar hagis de renunciar a una sèrie de coses i això crec que és especialment dolorós.

Eunice Romero: “És molt dur sentir que aquest no és un lloc segur o que la teva vida no es pot viure”.

La resta de la ciutadania està en la línia de treballar de manera més efectiva contra el racisme?

Crec que hi ha una voluntat i juga molt a favor que Catalunya sigui un poble fet de migracions, perquè ni que sigui hi ha aquesta sensibilitat d’haver-te de generar un espai i haver de crear un nosaltres -encara que això no vol dir que hagin viscut les mateixes situacions-.

Cal reconèixer coses que encara tenim molt amagades i de les quals no som prou conscients. Però de mica en mica sumarem aquestes voluntats i la consciència col·lectiva que no és un problema que tenim les persones racialitzades, sinó que el racisme és un problema que hipoteca la Catalunya del futur, perquè som i serem aquí. Potser encara ens imaginem una societat catalana molt més blanca del que és i aquesta foto ha d’anar donant lloc a la realitat que vivim per entendre-ho com un procés, que ja ha passat altres vegades.

Per què Catalunya ara necessita una llei contra el racisme d’aquestes característiques?

Eunice Romero: “El racisme és una aplanadora del camí del feixisme”.

De vegades exercicis que han volgut ser de correcció política, sense generar incomoditat o sense parlar obertament del racisme, fins i tot l’han perpetuat. El racisme és una cosa que ve de fa molt de temps, però és veritat que ara hi ha una certa urgència, no només perquè la consciència arreu del món s’està despertant per certs escàndols, sinó perquè crec que hem d’entendre molt bé quin és el rol del racisme en el feixisme: el racisme és una aplanadora del camí del feixisme.

Com és això?

Un cop la societat està entrenada a l’odi, és fàcil canviar de cap de turc. Primer l’odi va per aquests, després pels altres i demà potser seràs tu. Fer un escut antiracista és fer un escut antifeixista per anar establint aquestes línies vermelles que no podem creuar.

Això implica una concepció més acurada del racisme i entendre que no és un caprici i que els exercicis de reparació no són un privilegi per a aquestes persones. Necessitem fer recerca i una revisió del que poden ser les pràctiques de racisme institucional. Ens hem de dotar d’eines que ens permetin anar-nos revisant des d’aquesta perspectiva. És aquest tipus de coses que una legislació com la que tenim ens ha d’ajudar a treballar i poder garantir que hi hagi aquesta igualtat de drets.

Per tal de resoldre dubtes en referència a aquest tema o altres qüestions relatives a la gestió d’entitats no lucratives contacta amb nosaltres.

Font: Xarxanet, redactat per Suport Tercer Sector.