La formació contínua és essencial per mantenir equips competents i garantir la qualitat dels projectes socials. Una sentència recent del Tribunal Suprem recorda que, en molts casos, les entitats estan obligades a assumir-ne el cost i el temps dedicat. Si necessites ajuda amb la gestió laboral de la teva entitat contacta amb nosaltres.
La formació contínua és clau per al bon funcionament de les entitats del tercer sector. Però sovint sorgeix el dubte: qui ha de pagar el cost d’aquestes formacions, l’entitat o la persona treballadora? La resposta depèn del tipus de formació i del motiu pel qual es realitza, però una sentència recent del Tribunal Suprem ha ajudat a aclarir-ho.
La formació, una eina per créixer i adaptar-se
El context laboral actual és canviant i cada vegada més exigent. Les entitats han d’afrontar noves normatives, tecnologies i competències professionals. Formar l’equip no és només una inversió en coneixement, sinó també una garantia de qualitat, seguretat i sostenibilitat del projecte social.
Quan la formació és obligatòria i l’ha de pagar l’entitat
Segons l’article 23.1.d de l’Estatut dels Treballadors, el personal té dret a rebre “la formació necessària per adaptar-se a les modificacions operades en el lloc de treball”. Això vol dir que quan la formació és essencial per mantenir o adaptar-se al lloc de feina, l’entitat n’ha d’assumir el cost i el temps invertit, que es considera temps de treball efectiu.
Això inclou formacions derivades de canvis legals, tècnics o organitzatius, o de noves obligacions normatives en matèria de seguretat i prevenció de riscos laborals.
La sentència 753/2025 del Tribunal Suprem
Aquesta resolució judicial estableix jurisprudència en el cas de professionals que havien de renovar certificats per poder continuar treballant arran d’un canvi legislatiu.
El Tribunal determina que aquest tipus de formació forma part del temps de treball i ha de ser remunerada, ja que és indispensable per conservar el lloc. Aquesta doctrina reforça el dret a una formació adequada i a càrrec de l’entitat.
Quan l’entitat no està obligada a cobrir el cost
No tota formació ha d’anar a càrrec de l’entitat. No hi ha obligació legal en casos com:
-
Formació voluntària o d’interès personal, sense relació directa amb la feina.
-
Cursos no vinculats al lloc de treball, que no responen a cap exigència normativa o funcional.
-
Programes de desenvolupament professional que la persona treballadora escull per iniciativa pròpia.
Tot i això, moltes entitats opten per donar suport a aquest tipus de formacions, ja sigui facilitant hores o cofinançant-ne el cost, perquè contribueixen al creixement i la motivació de l’equip.
Pactes de permanència i corresponsabilitat
Quan una entitat finança formacions rellevants, pot acordar un pacte de permanència amb la persona treballadora (article 21.4 de l’Estatut dels Treballadors).
Aquest document, formalitzat per escrit, estableix un període de temps raonable —habitualment entre sis mesos i dos anys— durant el qual la persona es compromet a romandre a l’entitat després d’haver rebut la formació.
Bones pràctiques per a les entitats
Per gestionar la formació de manera justa i eficient, es recomana:
-
Planificar anualment les necessitats formatives del personal.
-
Revisar la normativa aplicable a cada àmbit (educatiu, social, ambiental, etc.).
-
Documentar els acords de formació i possibles pactes de permanència.
-
Coordinar la gestió de persones amb la prevenció de riscos laborals.
-
Promoure la formació voluntària i oferir facilitats quan sigui viable.
Formar per transformar
Invertir en formació no és només una obligació legal. És una manera d’enfortir les entitats, millorar l’atenció a la comunitat i garantir que els equips estiguin preparats per afrontar els reptes socials del present i del futur.
Font: redactat per l’equip de Suport Tercer Sector a Xarxanet.