Parlem amb Huitzilin i manu, dues persones trans integrants del programa ESAL d’aquest any a Fundesplai, perquè ens expliquin de primera mà com viuen i enfronten el context laboral actual com a persones amb identitats dissidents.
Huitzilin
25 anys. Sants, Barcelona. Persona no-binària transmasculina. Elli/ell.
Color: Groc. Animal: Llúdriga. Ficció: Doctor en Alaska. Paraula: Tastaolletes
Quines dificultats t’has trobat a l’hora de buscar feina?
Les persones trans acostumen a tenir una situació més precària que els fa més difícil trobar feina. Estar sense feina és una situació molt estressant i angoixant, especialment si no tens algú que t’estigui recolzant, ja sigui financerament o d’altres maneres. Moltes persones trans no tenen xarxa de suport.
La falta d’accés a certs sectors i empreses fa que les persones trans s’hagin de conformar amb feines més precàries. Conec a persones trans que no han aconseguit feines de cara al públic perquè no se les considera aptes per fer aquest tipus de feines si no tenen cispassing.
D’altra banda, si no has fet el canvi de nom legalment, hi ha una discrepància entre el nom que apareix als teus documents legals i el teu nom sentit. El mateix passa amb la teva menció de sexe i el teu gènere. Les persones encarregades de fer el procés de selecció acostumen a fer-te preguntes i a demanar-te explicacions sobre aquests temes. Això resulta en una situació molt incòmoda i de vulnerabilitat perquè estàs davant d’una persona que té el poder de contractar-te o no, fer-te la vida més fàcil o més difícil al teu lloc de treball, oferir-te unes millors o pitjors condicions, etc.
Quins obstacles se t’han presentat a la feina per ser una persona trans?
En general, hi ha poca consciència o predisposició a preguntar o respectar els pronoms.
A això se li suma, haver de fer pedagogia en l’entorn laboral: explicar quins pronoms faig servir, per què són importants i s’han de respectar, haver d’insistir i corregir a la gent, etc. Aquest treball emocional afegit al que és la teva feina no està remunerat.
En aquest sentit, potser és l’empresa la que hauria d’encarregar-se de fer formacions i les altres persones treballadores cis podrien col·laborar també en la tasca de fer pedagogia. Fàcilment com a persona trans t’encarreguen les formacions de gènere encara que no sigui la teva especialitat o part de la teva feina.
Tothom s’hauria de sentir segur a la feina i no sempre és el cas. La majoria d’empreses encara no tenen un protocol per erradicar les discriminacions LGTBIQA+. En el meu cas, quan he rebut algun tipus de violència a la feina, no he tingut on acudir. La via d’adreçar les discriminacions a nivell intern a la feina depèn de la relació personal que tinguis amb el teu superior, qui estigui a càrrec d’aquest tipus de temes, qui sigui la personal responsable de recursos humans, etc.
Com creus que t’afecta la situació de desigualtat laboral a nivell personal i de salut mental?
Vivim en una societat en la qual necessites una feina per viure i si no tens la subsistència assegurada tota la resta passa a un segon pla. Si ser una persona trans ja és de per si estressant i angoixant en aquest món, ser una persona trans sense feina és una dificultat afegida.
Posem com a exemple una persona trans que viu amb la seva família que no l’accepta, el seu nucli familiar és un lloc de violència i alhora té dificultats per accedir a una feina i, per tant, no es pot independitzar. Podem dir que la dificultat d’accés a un entorn segur cronifica la situació de desigualtat a l’hora de trobar feina.
En el cas de la transició, si a més d’una transició social, decideixes transicionar físicament, ja sigui de forma hormonal o quirúrgica, són situacions de molta vulnerabilitat. La persona viu molts canvis físics i necessita certa flexibilitat per anar al metge. Això poques vegades es respecta.
A més, hi ha certs tractaments que no estan coberts per la Seguretat Social, com ara la mastectomia. Això genera una desigualtat d’accés monetari perquè si no tens els recursos econòmics no pots accedir a certs tractaments.
Al cap i a la fi, és un peix que es mossega la cua: ets una persona trans, pot ser que tinguis dificultats a nivell de salut mental, que al seu torn, dificultin aconseguir o mantenir una feina i, a la vegada, aquesta falta d’estabilitat econòmica fa que no puguis arribar a un nivell de benestar suficient.
A més de la incertesa de buscar feina o no tenir-ne, en cas de trobar-la, és inevitable preguntar-te: serà el meu entorn laboral un espai segur per una persona trans? Hauré de tornar a entrar a l’armari? Hauré de negar certes parts de la meva expressió de gènere per estar mínimament a gust?
manu
27 anys. El Puerto de Santa María, Cadis. Persona no-binària agènere. Ell/ella/elli.
Color: Groc. Animal: Dofí. Ficció: Bakemonogatari. Paraula: Miau.
Quines dificultats t’has trobat a l’hora de buscar feina?
Un mercat laboral molt difícil. És horrible buscar feina. Hi ha moltes ofertes de treball que són mentida i no porten enlloc. També hi ha vegades que fas una entrevista i no et donen resposta.
La dificultat afegida d’emmascarar la meva diferència i dissidència. Em costa posar-me la disfressa de persona a qui li importa la feina perquè realment no m’importa.
Quins obstacles se t’han presentat a la feina per ser una persona trans?
El record constant d’ésser diferent i l’intent de no patologitzar-lo. Al ser diferent, la gent no et pren seriosament perquè et redueixen a un personatge.
Crec que passo per una persona cis o per un noi cis gai i això fa que no hagi d’enfrontar tants obstacles com d’altres persones trans sense cispassing.
A anteriors feines he hagut d’utilitzar el que jo anomeno “masculí laboral”, és a dir, utilitzar només els meus pronoms masculins al lloc de feina.
No em paguen per educar. Quan ets diferent has de fer pedagogia a la gent perquè t’entenguin i és molt cansat. Tota l’estona has d’estar justificant la teva identitat com si aquesta només fos vàlida si la saps argumentar.
Com creus que t’afecta la situació de desigualtat laboral a nivell personal i de salut mental?
Estic més trist, amb molta menys energia. La sensació de perdre vincles com a conseqüència d’això m’aterra.
M’agradaria tenir les facilitats de les persones cisheterosexuals que ho tenen tot solucionat pel fet d’existir. Alhora, no m’agradaria seguir el camí de vida de la majoria d’ells: treballar, casar-se, tenir fills i desitjar jubilar-se per fer tot allò que han volgut fer, però arribar a aquesta etapa sense energia ni ganes. Aquesta és la vida que ens ven el capitalisme i és molt trista.
Per a una persona normativa la vida consisteix en seguir els passos que han seguit els seus pares i els seus amics. Per les persones trans, en canvi, el camí és diferent. És un sistema que ens fa fora, però alhora hi hem d’entrar perquè hem de pagar factures, l’habitatge, el menjar, etc.
Tot això em genera una gran sensació de tedi.
Amb el suport del Departament d’Igualtat i Feminisme:
