Al setembre, Jaume Marfany va ser votat com a nou president de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), en el moment en què es van fer canvis en el secretariat nacional de la Coordinadora. Tot i el recent nomenament, Marfany fa molts més anys que està vinculat a una entitat que treballa per “assolir la normalització de l’ús social del català” i que forma part del Cens d’entitats de foment de la llengua catalana.
A l’octubre la CAL va celebrar el seu 25è aniversari, quina valoració feu d’aquests anys?
Ha sigut prou difícil. La CAL és una entitat modesta i té el problema clàssic del finançament. Hem hagut de lluitar i això ens ha servit per convertir-nos en una entitat diferent d’altres.
Hem de treballar molt amb el voluntariat i hem de buscar molt la col·laboració d’altres entitats o ajuntaments. Per tant, la feina de la CAL està molt compartida i això ho valorem positivament, perquè és una manera de contagiar a les altres entitats en aquesta lluita constant pel català.
Crec que ara estem en el millor moment perquè tenim un projecte importantíssim, ‘Xerrem junts’, més enllà dels de sempre.
Quina importància té la feina de les persones voluntàries?
Total! La CAL ens movem amb una junta rectora que també fa de voluntària treballant als diferents projectes. A més, els ‘Correllengua’ no els organitzem nosaltres directament, però hem de coordinar, facilitar material, ajudar…
Sobretot, el ‘Xerrem junts’ està basat en els voluntaris que són els que fan de guia dels grups i, per tant, són cabdals.
Has destacat el projecte ‘Xerrem junts’, en què consisteix?
És un nou sistema pedagògic d’ensenyament de la llengua creat per Jordi Esteban, membre de la junta i pedagog. No es fa el típic ensenyament basat en conceptes gramaticals, de verbs…; sinó que, simplement, es basa en la llengua oral. Nosaltres partim amb grups de màxim set o vuit persones, que és molt possible que no entenguin el català, i un o dos voluntaris. Es tracta d’ensenyar a parlar la llengua a través dels aspectes principals.
No es tracta només d’ensenyar la llengua, sinó que també és un mitjà de cohesió social perquè fem grups amb persones de molts llocs. Es busca treballar l’arrelament al país a partir de l’oralitat.
El català pot servir també per compartir les experiències que aquestes persones porten dels seus països.
És la riquesa lingüística i cultural d’aquest país, que amb l’arribada de gent tan diversa ha augmentat molt. Això, en comptes de veure-ho com un problema, s’ha de veure com una riquesa que cal cohesionar.
Nosaltres entenem que la llengua comuna hauria de ser el català, cosa que encara no és així. Tant de bo una persona magrebina amb una sud-americana, que no tenen la mateixa llengua materna, es comuniquessin en català.
Per això, tenim el programa a Sants 3 Ràdio ‘Xerrem d’arreu’. Aquí parlem amb aquestes persones que estan aprenent català sobre les seves experiències, de la seva terra, dels seus costums, del que els inquieta…
Malgrat els esforços, molta gent nouvinguda no necessita aprendre el català.
Aquest és el problema que tenim. Qualsevol persona que vingui de fora veurà que la llengua estrictament necessària és el castellà. A Catalunya es pot viure només en castellà, però no només en català.
Tenim el problema, no d’aprenentatge de la llengua –perquè hi ha moltíssima gent que entén el català–, sinó d’ús. Hi ha molts aspectes que ens condicionen, sobretot els audiovisuals i també estem dins d’un Estat que, no només no afavoreix la resta de llengües del territori, sinó que de vegades hi va en contra.
Per tant, en quina situació està el català?
Estem en una situació d’emergència lingüística. Això no significa que hagi de desaparèixer en quinze o vint anys, però estem en una situació greu. Aquí a principis de segle molta gent no entenia el castellà, només es movia en català. Ara és completament diferent.
A més, en deu anys van arribar 1,7 milions de persones de fora i poder absorbir-les amb els recursos que tenim és complicat. Els catalans hem de ser conscients d’aquesta situació d’emergència i, com a mínim, el que podem fer és parlar català amb tothom, sobretot amb aquesta gent que l’intenta aprendre. Si nosaltres no el parlem, serà impossible que la persona que tenim al davant el parli.
D’altra banda, entre la gent més jove cada cop s’utilitza menys el català.
Aquest és un altre dels problemes. Els joves pràcticament tots han passat per l’escolarització en català, però estan sense gaires referents catalans a les xarxes socials i tenen problemes per anar adaptant la llengua.
Quan arriben als instituts, entre els professors i els companys, molts acaben adoptant el castellà i pensen coses, completament fora de lloc, com que el català no és ‘guai’ -si això encara s’utilitza-.
Quins reptes i objectius té la CAL per als pròxims anys?
Els reptes són enormes. Volem donar cobertura als projectes que tenim en marxa, la revista, els Premis Joan Coromines… Però crec que ara hem de donar més suport al ‘Xerrem junts’ i al ‘Garbells de llengua’. Hem d’intentar escampar el projecte per tot el país. Fa uns mesos el vam obrir al Tarragonès on ja tenim una trentena de grups. També volem treballar en els grups telemàtics, perquè han tingut molt èxit.
Però a la que intentem expandir-nos ens trobem amb els problemes de finançament. El nostre repte és establir un conveni perquè et permet treballar sabent que tindràs uns diners segurs.
En tot cas, si se’ns acut una nova idea per treballar la llengua o per millorar-ne l’ús, evidentment, ens hi posarem.